Exposar un tema com aquest, he de confessar que no és per gust personal ni per necessitat de donar llum a un problema actual que jo sàpiga que hi ha a l'església.

Probablement, no ho hagués  tractat si no fora perquè al desenvolupar tot l'ensenyament del Sermó de la Muntanya no puc esbiaixar-lo sense ser acusat de passar per alt passatges de la Bíblia o fer l'efecte de no saber com exposar-lo. Llevat d’una reunió de matrimonis que va sortir el tema i ho vaig donar de reüll, aquesta és la primera vegada que predico sobre aquest passatge en una església, encara que si he escrit sobre el divorci i ha quedat recollit en el llibre “Els cristians en el món d'avui”, (pàg. 119-125).

Lloyd-Jones diu que el predicador que eludeix passatges de la Bíblia és culpable de pecat. En aquest cas sóc no culpable. La grandesa de la predicació expositiva sistemàtica  de la Bíblia queda fora de tot dubte quan ens veiem en l'obligació de donar tota la Paraula de Déu sense prendre textos fora de context ni espicassar per la Bíblia com un pollastre en el corral.

Si no hi ha equilibri en la predicació, com en la dieta, pot conduir-nos a fracassos sonors. Tractar l'ensenyament de Jesús sobre el divorci  és un excel·lent exercici de prevenció quan es tracta d'enfrontar el problema.

Quan l'Aliança Evangèlica Espanyola va elaborar un document que havia de servir  d'orientació  davant la problemàtica que afectaria a les esglésies amb motiu de l'entrada en vigor de la llei del divorci, alguns van manifestar que no ho necessitaven perquè suposaven que en les seves congregacions els creients mai es plantejarien divorciar-se.

Encara no han havien passat quatre anys, quan ens van demanar urgentment exemplars per al consell perquè ja tenien  algun cas i volien saber com actuar.

1. Què ensenyava la llei sobre el divorci? (Dt. 24:1-4, Mt. 19:7-8)

   El primer que salta a la vista és que la llei de Moisès no contemplava l'adulteri com causa de divorci i la raó és molt senzilla: tot adúlter havia de ser apedregat fins a morir (Dt. 22:22). Així es posava fi al matrimoni, però no per divorci. Quin era, doncs, l'objectiu del divorci per altres causes?

Ras i curt, per a controlar i regular una  situació que s'havia tornat caòtica i protegir a la dona de les vel·leïtats del marit que podia despatxar-la sense més, mentre que si existia el divorci pel mig li donava la possibilitat de refer la seva vida amb un altre home. D'aquests textos es desprenen tres principis:

2. L'ensenyament dels escribes i fariseus (Mt. 19: 3,7)

     Hem vist que la llei de Moisès no ordenava que l'home es divorciés de la seva dona, sinó que posava restriccions al baró. Però els escribes i fariseus ensenyaven  que Moisès ho havia ordenat i després afegien que podien divorciar-se per qualsevol causa.

Havien atorgat a la frase “alguna cosa indecent o vergonyosa” el valor  de significar qualsevol tipus d'impuresa que se'ls ocorregués. La conseqüència era que en el temps de Jesús es cometien terribles injustícies contra les dones que eren repudiades per les raons més indignes i fútils. Havia dues escoles rabiniques, una era estricta i l'altra liberal. La primera era la de Shamai, que entenia que l'home no podia acomiadar a la dona tret que aquesta li fos infidel.

Però la interpretació més estesa era la de Hillel, que permetia el divorci per coses tan puerils com un plat mal guisat, a l'interpretar que el “maldestre” s'identificava amb la “impuresa” i aquesta es generalitzava fins a en un error culinari. El rabí Akiba escrivia: “Pot repudiar l'home a la seva esposa si ha trobat a una dona més bella que la seva, ja que està escrit: <si un es casa amb una dona i després no li agrada>.....”

3. L'ensenyament de Jesús (Mt. 5:32, 19:4-6,9)

    Crist no presenta una nova llei, sinó que ens remet al plànol ideal, al mandat cultural que es troba en l'origen de les intencions de Déu per a l'home i la dona. (Gn. 2: 24). Jesús corregeix als fariseus, ja que Moisès no va manar donar carta de divorci i molt menys encara per qualsevol causa.

Moisès va permetre aquesta pràctica a causa de la duresa del cor humà. La lliçó del Senyor en tots aquests passatges és idèntica: només existeix un motiu legítim de divorci als ulls de Déu, quan s'ha adulterat. La raó és que la infidelitat destrueix aquella unió expressada en la sentència  divina: “i els dos seran una sola carn”. En el AT, la infidelitat dissolia el matrimoni mitjançant la mort de la part culpable.

El cònjuge innocent podia contreure nou matrimoni. En canvi, l'ensenyament de Jesús admet el divorci per a alliberar al marit en cas d'adulteri de l'esposa o per a alliberar a aquesta quan l'adulteri el comet l'home (Mr. 10:11-12). El Senyor introdueix dues innovacions, una negativa i altra positiva.

Abroga el càstig mosaic i legitima el divorci per causa d'adulteri. Ben llegit, tampoc el AT legitimava la ruptura, salvo en cas d'adulteri. No obstant això, l'economia mosaica tolerava el divorci per la duresa del cor humà. La normativa que introdueix Jesús anul·la aquesta tolerància. En el seu regne, la llei sobre el divorci serà més estricta, més d'acord amb la intenció original del Creador per a l'home i la dona. Jesús permet el divorci en cas d'adulteri perquè aquesta ruptura no depèn de Déu, sinó dels cònjuges.

Es tracta del fracàs de l'amor humà; no és qüestió de l'amor de Déu. La infidelitat destrossa la parella. No es tracta tampoc que Déu institueixi el divorci, com abans va instituir el matrimoni entre un home i una dona, que és l'únic que contempla la Bíblia. Això és inimaginable, ja que el divorci és sempre un mal, fins i tot quan és un mal menor.

El que fa Jesús és assenyalar la realitat del divorci com un fet innegable produït per la infidelitat. La comprensió d'aquest punt és cabdal per a entendre la doctrina bíblica sobre el divorci. Però encara hi ha més: sembla justificat afirmar que quan un dels cònjuges repudia a l'altre per adulteri, aquest repudi expressa la dissolució –la fallida- del llaç matrimonial i, per tant, l'home o la dona, queden lliures per a tornar-se a casar sense caure en la responsabilitat d'un nou adulteri.

El divorci dissol el matrimoni.

Conclusió

El que hem comentat és l'ensenyament de Jesús sobre el divorci que obliga als creients. Sabem que les lleis humanes i la nostra societat es mou a impulsos d'altres valors contraris a l'evangeli, però no hem d'oblidar que Jesús remet als seus interlocutors al manament universal que és per a tots els éssers humans, tant si són creients com si no ho són.

És, doncs, fonamental que per a testimoniatge a la nostra societat comencem nosaltres mateixos per observar els principis del Regne expressats en el Sermó de la Montanya. ◙

         Pere Puigvert