1. Naturalesa de la paraula (vv.19-21)

Per això (v.19) és una conseqüència de l'anterior.

1.1. Una paraula regeneradora. Com que per la paraula de veritat, Déu ens ha regenerat, hem de considerar com la rebem. Abans de res, importa rebre-la amb atenció i silenci, literalment, veloç per sentir i lent per parlar, que estan en oposició. Les edicions actuals del text grec adopten el verb sabeu o sabeu això, en lloc de per això. Aquí no altera el significat aquest canvi, però evidencia que en copiar el text al dictat algun copista es va despistar. Aquestes condicions eren indispensables per rebre bé la paraula i estaven en oposició a l'esperit que regnava aleshores entre els jueus i que originava discussions apassionades amb la pretensió de tenir raó, que es pot resumir a la ira. El v.20 ressalta el resultat de la ira. La irritació d'un home ja és una manifestació que s'enganya, que no té raó. Encara que tingués al seu costat la veritat i el dret, els falseja per la “dosi”, traduït per dádiva que és l'acte de donar, mentre que “dorema” (don) es distingeix com allò que és donat a la paraula anterior. Jaume utilitza jaris (gràcia o do,) excepte en la salutació, per tant aquests dons no són els de l'Esperit, sinó les gràcies o favors amb què Déu ens beneeix. El segon d'aquests termes necessita el primer, com ara un do gratuït. (Ro. 5:16).

1.2. La paraula plantada (v.21). Per això, expressa la conseqüència que acaba d'esmentar: donant de banda tota immundícia i abundància de maldat. La primera ha d'entendre's en sentit figurat ja que designa la impuresa moral, l'adjectiu de la qual es repeteix en 2:2 (esparracós). La segona, d'acord amb el sentit de la paraula, és el desbordament dels mals sentiments que surten d'un cor irritat. Per contra, de manera positiva: rebeu amb mansuetud la paraula implantada o sembrada. Encara que als cristians, als qui escriu, la paraula ja està plantada com una llavor de vida nova, han de rebre-la contínuament per anar creixent en ells i assolir la salvació completa. La paraula de Déu no només és l'instrument inicial que ens porta a la fe, sinó que continua al llarg de la nostra vida com a instrument de santificació.

1.3. Perseverança en la paraula (vv. 22-25). Diu la NVI: no us acontenteu només d'escoltar la paraula, doncs així us enganyeu a vosaltres mateixos. Bona cosa és escoltar la paraula, ja sigui llegida o escrita, però falta l'acció, aspecte aquest que és present a tota la carta. Limitar-se a sentir és una manera d'enganyar-se un mateix. Fer la paraula, és simplement obeir-la en tot allò que ens diu i ens competeix fer. Jaume il·lustra l'observació que acaba de fer per mitjà d'una comparació en què ressalta la inconseqüència del qui només sent i no obra, que és una manera lleugera d'entendre la conducta cristiana. Considerar la cara en un mirall és assegurar-se que no hi ha res que desfiguri el seu aspecte. És una manera de dir que s'examina a si mateix, quan escolta la paraula o que aquesta paraula li fa notar els seus defectes, però si no els corregeix, se'n va i s'oblida del que ha de fer. El gest de mirar-se al mirall pot ser tan banal com sentir i no obeir la llei perfecta. A més, hi ha una menció a la perseverança.

1.4. La religió pura (vv.26-27). Literalment: Si algú pensa ser religiós, En aquests vv. tenim una paraula interessant i dues més que tenen la mateixa arrel. Un verb i dos substantius. “Ser religiós es pot traduir també per ser piadós”. Com que la paraula és única aquí a tot el NT, el nom religió es repeteix en dues ocasions més. (Fets. 26:5; Col. 2:18, religió traduït per culte). La primera per referir-se a la religió jueva i la segona al culte als àngels. El significat de religió o religiós designa la pietat que s'expressa a les pràctiques religioses. Tant se val si aquestes pràctiques són formalistes o manquen de sinceritat, el terme és el mateix. Ara bé, sí que importa per al cristià, perquè les pràctiques pietoses no han de ser formalistes ni insinceres. Jaume contrasta els dos vv. i estableix una diferència entre la falsa i la veritable religió.

Conclusió. És la diferència entre sentir i fer.