En formular la pregunta present estem situant-la en el marc de l'escatologia personal i pensant potser en un lloc, o en un estat, al qual pararan les ànimes dels que moren sense Crist en el període intermedi. Però la Bíblia té per aquest cas els termes "Seol i Hades", mentre que "infern" es reserva per a l'estat etern. Com diu el teòleg Hans Bietenhard: “Des del punt de vista del NT l'infern com a lloc de turment apareix només després del judici final. Però com a conseqüència de la irrupció d'idees extra-bíbliques a la doctrina cristiana, la metafísica atemporal va substituir l'escatologia: el lloc futur de turment es va convertir en el del més enllà: l’ànima immortal rep immediatament després de la mort la seva sentència i, en cas de ser trobada culpable, el càstig comença de seguida. Tasca de la predicació serà, per tant, aclarir el contingut dels conceptes bíblics en contra de tots els disbarats tradicionals; haurà de mostrar, sobretot, que a la Bíblia són coses diferents i infern" (1).

1. Present o futur?

Per això proposo per començar un canvi en la formulació de la pregunta modificant el present pel futur del verb. Hi haurà l'infern? Independentment que existeixi a la ment i el propòsit de Déu, l'infern com a lloc de turment per als impius és la contrapartida dels cels nous i la terra nova com a lloc etern de benaurança per als justos. La confusió entre estat intermedi i estat etern en relació a l'infern està fomentada per traduccions catòliques de la Bíblia que aboquen Mt. 16:18b "i les portes de l'infern no prevaldran contra ella", mentre el grec té Hades; així com el Credo Apostòlic que diu de Crist que "va baixar als inferns" una referència errònia a Ef. 4:9 (el grec diu katoteros) i potser a 1 P. 3:19. Influït pel Credo i per Joachim Jeremies, el jesuïta Cándido Pozo diu "que hem de fer una excepció de textos, com Luc. 16:19-31, que afirmen l'existència d'un autèntic infern ja a l'escatologia intermèdia” (2). L'argument emprat és que Lucas utilitza Hades en lloc de Gehenna i d'això extreu que ambdós termes són intercanviables, quan la distinció és precisament allò significatiu i no la identificació.

2. Significat del terme Gehenna

Gehenna és la paraula grega que es tradueix per infern. No apareix a la Septuaginta ni a la literatura grega. Es tracta d'una grecització de l'arameu gehinnam que, alhora, procedeix de l'hebreu gehinnom. El terme es referia originàriament a una vall al sud de Jerusalem, la “vall del fill d'Hinom (Jos. 15:8, 33:6). En aquesta vall s'havia rendit culte a Baal Melek o Moloc. El rei Acab hauria estat el primer a fer passar allà als seus fills pel foc en honor de la falsa divinitat (2 R. 16:3, 2 Cr. 28:3), així com Manases (2 R 21:6), sent aquest culte una de les causes del càstig de Judà (Jer. 32:35). El nom de la vall (Hinom) és una al·lusió al nom de l'antic propietari jebuseu. Segons sembla, Hinom significa "gemec", de manera que Ge-Hinom (vall d'Hinom) va tenir aviat la ressonància simbòlica de "vall del gemec" i podria ser que Jeremies al·ludís a aquesta ressonància en la seva predicació profètica de manera paral·lela a com ho havia fet Isaïes (Jer. 7:39-4, 6:3). D'aquí que "també aquesta vall es va transformar en un símbol del pecat i la misèria, raó per la qual la paraula Gehenna va arribar a ser usada com a designació per al foc escatològic de l'infern i per al lloc del càstig final" (3), Més endavant aquest lloc va ser profanat pel rei Josies quan va emprendre la reforma religiosa i ho va emprendre la reforma religiosa Jerusalem, els cadàvers impurs, així com els animals que morien. Posteriorment va rebre el nom de Tofet (lloc de cremació, cremador o predit Jeremies que Déu jutjaria aquest lloc, en el futur seria conegut com "Vall de la Matança" (Jer. 7:32). No és estrany que amb totes aquestes idees fos considerat com un símbol del càstig etern i com veurem més endavant, Jesús va fer servir aquesta expressió per referir-se a la condemnació eterna dels impius.

En el judaisme trobem un altre terme que sense ser sinònim de Gehenna, expressa un lloc especial de terror, on romanen actualment els dimonis, una mena de presó en espera de ser llançats definitivament a l'infern. Es tracta del terme grec àbyssos que significa abisme. Apareix unes 25 vegades a la Septuaginta, gairebé sempre traduint l'hebreu tehom que ve a designar, entre altres accepcions, l'interior de la terra, on hi ha els cadàvers que contaminen, així com la presó per als esperits caiguts. Al NT és la presó dels dimonis (Lc. 8:31, Ap. 9:1). Del seu interior surt fum (Ap. 9:2) i els seus habitants tenen per rei Abandon o Apol·lió que significa destructor i sembla ser un individu diferent de Satanàs, segons uns, o el mateix diable segons els altres. De l'abisme sorgeix la bèstia -anticrist- (Ap. 11:7, 17:8), i allà es troba també llançat Satanàs durant el mil·lenni (Ap. 20:1,3). Com a sinònim d'abisme tenim el terme tàrtar, que ha estat traduït erròniament per infern a RVR60 (2 P. 2:4)) ja que segons la mitologia grega es considerava la part més baixa de la ultratomba a què eren condemnats els enemics dels déus.

3. Concepcions sobre l'infern

Els Pares de l'Església van seguir, per regla general, les fórmules novotestamentàries sobre l'infern encara que hi va haver excepcions, com ara Orígenes.

3.1. L’aterminisme.

És el sistema d'Orígenes i es coneix amb aquest nom perquè concep l'apocatàstasi (restauració) no com a fi, sinó com a nou començament. Aquesta teoria nega l'eternitat de l'infern i el concep com a purificació i conversió personal del condemnat, cosa que implica la seva salvació. Tot i això, difereix de l'universalisme perquè, segons Orígens, després de l'apocatàstasi hi ha noves separacions de Déu i, amb elles, el començament d'un nou cicle. Orígens concep les penes de l'infern com a pedagògiques i interpreta les expressions del NT que parlen d'eternitat com a meres amenaces, és a dir, seria la manera com s'ha d'explicar a la gent amb el propòsit que s'abstingui de pecar: "però les coses que es podrien dir sobre això, ni convé explicar-les a tots, ni el temps." I el veritable savi cristià “sap que aquestes penes, encara que siguin terribles i hagin de durar per llarg temps, s'encaminen a curar i han de tenir fi” (5). Aquesta posició d'Orígens va ser condemnada al Sínode de l'any 543 i Agustí d'Hipona va rebutjar la teoria de l'"amenaça" dient que "les paraules del Senyor sobre la vida eterna no haurien de prendre's en sentit estricte si les que parlen de suplici etern no es prenen estrictament" (6).

3.2. L'aniquilacionisme.

També es coneix com a condicionalisme perquè la pervivència eterna depèn d'una condició, la de l'estat de justícia de l'home en morir. Els impius serien aniquilats o simplement (negació total de l'existència de l'infern) o mitjançant un infern temporal. Aquesta és la postura dels gnòstics, segons els quals es donarà al final, per mitjà del foc, l'aniquilació dels homes hílics i dels homes psíquics que no hagin volgut ser salvats per Crist. Aquesta teoria va influir a l'apologeta Arnobi del segle IV, el qual pensava que les ànimes humanes són mortals per la seva naturalesa i que només els justos rebien immortalitat per gràcia, per això, després de la mort primera, que és la separació de l'ànima del cos, se seguiria la mort segona per als impius, la qual seria una verdadera aniquilació que estaria produïda. Al segle XVI van defensar aquesta doctrina els socinians i més tard ho van fer alguns teòlegs liberals i fins i tot ha aparegut actualment en alguns teòlegs catòlics. Sense tanmateix, la màxima negació de l'infern sostenint la doctrina aniquilacionista es troba avui dia a les sectes adventista i Testimonis de Jehovà. Segons uns adventistes, els impius ressuscitaran al final del regne mil·lenarista per rebre la sentència d'aniquilació (no de condemnació); per a altres, els impius seran aniquilats per a tota l'eternitat ja en el moment de la seva mort. Per als Testimonis de Jehovà, hi haurà un mil·lenni en què tots ressuscitaran per ser sotmesos a una prova última i definitiva; el petit grup d'endurits o malvats que no la superi serà lliurat a l'aniquilació natural, juntament amb Satanàs i els seus dimonis.

3.3. L'universalisme.

Creu que la doctrina de l'infern i el càstig etern són contraris al concepte d'un Déu amant i misericordiós, de manera que finalment tothom se salvarà, perquè l'infern o és temporal i té sentit purificador o simplement no existeix. Es coneix també amb el nom d'apocatàstasi, però no té res a veure amb aquest terme tal com apareix a Hch. 3:21 perquè aquest tracta de la restauració universal a la parusia. Foren universalistes els Pares de l'Església Dídim d'Alexandria i Gregori de Nisa, els quals conceben l'infern com una mena de purgatori on es pateix una pena purificadora, per la qual tots seran conduïts a la salvació. El traductor de la Vulgata, Jerónimo, va ser durant un temps d'aquesta opinió, però després la va atacar fortament. Els albigencs eren universalistes en el sentit que creien en la purificació de les ànimes en reencarnacions successives, fins que s'aconsegueixi la salvació de totes; a més, negaven l'existència de l'infern mateix. Al segle XVI, l'universalisme va ser sostingut per alguns anabaptistes i al segle passat per força teòlegs liberals, sent Schleiermacher un dels que més va contribuir a la seva difusió. Al segle XX, va ser sustentava per W. Michaelis, mentre que Karl Barth sosté una postura indulgent, en dir que no se'n pot excloure la possibilitat.

4. La doctrina de l'infern al NT

Lluny de ser una doctrina estranya, el NT hi insisteix àmpliament, encara que val a dir-ho, hi ha més referències a l'estat final dels salvats que al dels condemnats. Començant per Joan Baptista, seguint per Jesús i acabant pels apòstols, a les seves pàgines no hi ha cap dubte de l'existència de l'infern com un lloc destinat als impius després del judici final. Curiosament, qui més vegades es va referir a l'infern va ser el Senyor Jesucrist: "El fet que l'amorós i savi Salvador tingui més a dir respecte a l'infern que no pas qualsevol altre individu, és certament causa de seriosa consideració" (8).

4.1. L'ensenyament de Joan Baptista.

El precursor del Messies, predicant un missatge poderós va commocionar tot Israel amb l'anunci del judici escatològic amb la menció de l'infern a través de les figures de ser llençat al foc i de ser cremat en foc que mai no s'apagarà (Mt. 3:10-12 i pp.). En aquestes expressions que al·ludeixen, sens dubte, a Is. 66:24, Joan té present els dos plànols habituals al NT: d'una banda hi ha els temps messiànics de la inauguració en què apareix l'Ungit i de l'altra el de la consumació escatològica. La figura del foc denota un càstig duríssim d'aflicció per a l'impiu i apareix en altres contextos (Is. 33:14, Mt. 5:22, 13:40, 42,50, 18:8-9, 25:41, Mr. 9:43-48, Lc. 7, Ap. 14:10, 19:20, 20:10, 14,15, 21:8) i inclou l'estat intermedi on el patiment és només de l'ànima, a més de l'estat etern, on té un caràcter inextingible, és a dir, consumeix eternament cos i ànima.

4.2. L'ensenyament del Senyor Jesucrist.

Començant pel sermó de la muntanya, trobem tres referències de Jesús a l'infern usant el terme gehenna (Mt. 5:22, 29-30). En aquests versicles, Jesús es refereix a l'infern de manera inequívoca com un lloc de turment on pateix la persona sencera, cos i ànima. Un altre text que mostra que els patiments de l'infern comprenen tant el cos com l'ànima és Mt. 10:28 i, per tant, pressuposa la resurrecció del cos. Però aquí es fa servir el terme apolésai (destruir) que necessita ser explicat perquè ha donat origen a la teoria de l'aniquilació. El verb apollymi es tradueix comunament per "destruir" o "arruïnar"; i en la veu passiva per "perdre's" o "perir". Els qui s'oposen a la doctrina del càstig etern, com els adventistes i els Testimonis de Jehovà, assenyalen que quan es refereix als malvats vol dir aniquilar o esborrar de l'existència. Tot i això, els erudits en grec coincideixen que apollymi en el Nou Testament mai significa anihilació quan s'aplica a altres coses i per això s'hauria de traduir per "arruïnar" perquè la idea que comunica no és la d'extinció sinó de ruïna; no de l'ésser, sinó del benestar. De vegades s'usa simplement per "estar perdut", com per exemple, a la paràbola en tres seqüències de Lucas 15 en què es designa l'ovella perduda, la dracma perduda i el fill perdut. Però també s'usa per significar "tornar-se inútil", com a Mt. 9:17 que prova el que succeeix amb els odres de vi vells quan s'hi llença vi nou, els odres es perden, o sigui, es tornen inútils. Altres vegades s'utilitza per dir "matar", com a Mt. 2:13. Encara que aquest text fa referència a l'intent d'Herodes de matar Jesús, matar i aniquilar és el mateix? Evidentment no, perquè Mt. 10:28 ensenya que els qui maten el cos l'ànima no poden matar, per la qual cosa l'aniquilació és impossible. Si volem ser encara més precisos, quan es mata un cos tampoc no s'aniquila perquè la matèria es transforma. Altres textos corroboren els versets que hem pres com a evidència ( 1 P. 1:7, Mt. 8:25, 18:14, 22:7, 27:20, Lc. 13:3,5, Jn. 3:16, 10:28, 17:12, Ro. 2:12, 1 Co. 15:18, 2 Co. 2:15, 4:3, 2 Ts. 2:10, Stg. 4.12, 2 P. 2:1 3:9,16).

Després de comprovar que apollymi no significa anihilació quan s'usa en altres casos, tampoc no cal esperar que signifiqui aniquilació quan s'utilitza per descriure el destí final dels malvats, sinó que pels versets esmentats anteriorment significa perdició eterna de la comunió amb Déu i alhora un estat de turment i pena sense fi.

Una referència addicional al fet que el càstig de l'infern és etern, la tenim a Mr. 9:43 perquè diu que el foc mai no pot ser apagat i al v. 48 que el cuc d'ells no mor i el foc mai no s'apaga (cf. Mt.25:41). Aquestes paraules transmeten una imatge d'angoixa i turment interns simbolitzats pel cuc i la flama que no cessen. Una altra imatge la tenim a Mt. 13:41-42 al plor i el cruixir de dents per referir-se a l'amargor del remordiment i la desesperada condemnació. Jesús també es va referir a l'infern com les tenebres de fora (Mt. 8:12, 22:13,25:30) una metàfora que indica l'aïllament dels perduts i la seva separació de la comunió amb Déu. El fet que figuradament s'utilitzin expressions contraposades com foc i tenebres, no vol dir que siguin excloents, sinó dues formes diferents de comparar l'estat final terrible de l'impiu. Pel que fa a la durada del càstig, a Mt. 25:46 se serveix del mateix adjectiu, tant per als maleïts destinats al foc preparat per a Satanàs i els seus àngels, com per als justos la vida: aionion (etern/a). El terme aionios té en tots els textos del NT, el significat de “sense fi” a excepció de Ro. 16:25, 2 Tu. 1:9 i Tit. 1:2 que significa "sense començament". El text diu de Déu que és etern (Ro. 16:26) i dels creients que tenen vida eterna, una benaurança futura sense fi donada per Crist mateix (Jn. 10:28, cf.2 Ti. 2:10, He. 9:12,15 entre molts altres textos). Si acceptem que aquesta paraula té el significat “sense fi” quan es tracta dels creients, llevat que hi hagi alguna evidència en contra en el context, també significa “sense fi” quan s'aplica als que estan destinats a la condemnació de l'infern (cf.2 Ts. 1:9). Aquest argument destrueix les concepcions temporals: aterminista, aniquilacionista i universalista sobre l'infern. L'ensenyament de Jesucrist sobre l'infern implica també separació entre justos i impius amb un destí diferent, un treball que realitzaran els àngels (Mt. 13:49), mentre Crist estarà assegut al tron com a Jutge (Mt. 25:32), sent apartats els impius (Mt.23:4). Mentre el servent fidel entra al goig del seu senyor (Mt. 25:21) el servent inútil és llançat a les tenebres de fora (Mt. 25:30). Com que són totes aquestes fórmules d'exclusió absoluta, fa inadmissible tota idea d'apocatàstasi, és a dir, com si l'exclusió tingués un final amb la possibilitat que tothom se salvi.

4.3. L’ensenyament dels apòstols.

Un dels textos paulins més clars és, sens dubte, 2 Ts. 1:7-9. D'aquest passatge en destaquem les paraules gregues olethron aionon (eterna perdició). Olethros no es pot referir mai a anihilació perquè no tindria sentit en anar acompanyat de l'adjectiu eterna. Generalment es tradueix per destrucció o ruïna i és sinònim de "mort" (1 Co. 5:5). A 1 Tu. 6:9 s'usa com a paral·lel d'apolèia (perdició cf. més amunt apollymi). Per tant, 2 Ts. 1:9 només pot significar la ruïna eterna o el càstig sense fi amb exclusió de la presència del Senyor. Encara que no citi expressament l'infern, Pau es refereix al judici de Déu el dia de la ira, la qual patiran tots els qui fan el que és dolent, un patiment expressat amb termes que són un ressò dels que trobem als evangelis, com per exemple, tribulació i angoixa (Ro. 2:5-9). A més a Ro. 2:12 trobem la paraula apolountai (pereixeran) una forma d'apollymi (arruïnar) utilitzada per mostrar l'eterna perdició dels anòmos (sense llei). L'autor de la carta als Hebreus es refereix al càstig dels qui menyspreen el Fill de Déu i tenen per immunda la sang el pacte (10:29-31). És cert que no s'esmenta la durada d'aquest càstig sinó que només mereix ser castigat. No obstant això, després d'instar els destinataris de la carta a viure amb tota fidelitat, davant la persecució que patien, els diu al v. 39: nosaltres no som dels que retrocedeixen per a perdició (apoletan), substantiu el significat del qual hem vist anteriorment en la seva forma verbal.

També a les cartes apostòliques de Pere i Judes trobem referències al destí dels falsos mestres (2 P. 2:17 i Jud. 13). En tots dos casos la figura emprada ens recorda les paraules de Jesús sobre les tenebres de fora, encara que Pere diu densa foscor i Judes foscor de les tenebres. Els dos textos esmenten específicament la durada del càstig: reservada per sempre (Pedro) i reservada eternament, que s'inspira en el càstig de Sodoma i Gomorra (Jud. 7). En el mateix sentit de durada s'expressa Joan en la seva revelació d'Ap. 14:11, fent esment del fum del turment que puja pels segles dels segles (eis aionas aionon). Aquesta expressió significa eternitat en sentit estricte sense cap mena de dubte. A l'origen, la paraula aion (segle) significava eternitat, però amb l'ús es va atenuar aquest sentit, reduint-lo a una durada llarga, però per tornar-li el sentit primer es va recórrer al procediment d'usar la paraula en plural: pels segles. Altres vegades, per tornar-li el sentit fort, es fa servir la fórmula de duplicar-la, sent un hebraisme: pel segle del segle.

En aquest text s'usa el plural i el duplicat, cosa que subratlla de la manera més forta possible el sentit d'eternitat. Finalment a Ap. 21:8 tenim una altra declaració del càstig dels perduts, amb la imatge del llac de foc ja descrita a Ap., 20:10,14-15. Però a més, la fi dels malvats es defineix com la mort segona, una frase que en aquest llibre es fa servir per designar el càstig etern.

Conclusió

Després d'haver examinat l'ensenyament bíblic, si som conseqüents amb el testimoniatge de les Escriptures, no tenim cap altra opció que creure en l'existència de l'infern i el càstig etern dels perduts després del judici final, encara que a l'estat intermedi, els que passen a l'eternitat sense Crist d'alguna manera anticipen els turments de l'infern encara que no de manera plena perquè estan incomplets ja que només la seva ànima-esperit és a l'Hades en espera de la resurrecció del cos. També hem comprovat que les diverses imatges que descriuen el càstig de l'infern han de ser enteses figuradament i no literalment. Pel que fa a la utilitat d'aquesta doctrina, independentment de la veritat que amaga, afegeix una nota de serietat a la nostra predicació i ensenyament bíblic, tot i ser molt dolorós haver d'admetre que familiars i amics nostres que no volen saber de Crist, hauran de patir les penes dels condemnats. Però no podem prescindir d'una part del consell de Déu, sinó ser fidels a tot allò que la Bíblia ensenya. Això ens ha de motivar molt més a la tasca d'evangelitzar i si cal amb més urgència, perquè si molts passen cada dia a l'eternitat, i no han escoltat l'evangeli ni han cregut en Crist es perdran. Per tant, hauríem d'estar ansiosos per anunciar-los el missatge de salvació.

NOTES

(1) Bietenhard, Hans. Diccionario Teológico del NT Vol II. (Salamanca: Sigueme 1971) p. 351.

(2) Pozo, Cándido. Teologia del más allá. (Madrid: BAC 1992) p. 432.

(3) Jeremias, Joachim. Diccionario Teológico del NT citat per Hoekema, Antony, La Biblia i el Futuro. (Grand Rapids, Michigan: Subcomissió de literatura cristiana 1984) pàg. 300.

(4) Contra Celsum 6:26.

(5) Contra Celsum 3:79.

(6) La ciutat de Déu 21:23.

(7) Contra les nacions 2:14.

(8) Buis, citat per Hoekema Antony, La Biblia i el Futuro (Grand Rapids, Michigan: Subcomissió de literatura cristiana. 1984) p. 300.