EL PÚLPIT VIRTUAL

LA IMPORTÀNCIA DE DIR SEMPRE LA VERITAT(Mt. 5:33-37)

 

 

 

Aquest paràgraf és la quarta il·lustració relativa a l'ensenyament de Jesús sobre el regne i la llei de Déu.

No és exclusiva de l'evangeli, ja que inspirats en ella els escriptors del NT la recullen també en les epístoles i potser el text que ve a resumir i justificar el títol d'aquesta exposició és el de Pau a Efesis. 4:25.

Com fa en els exemples anteriors, Jesús, en el v. 33 es refereix a la interpretació  que feien els fariseus d'alguns textos del AT, perquè literalment aquestes paraules no es troben en cap vers de la llei. El que van fer escribes i fariseus va ser desprendre algunes afirmacions del AT i reelaborar-les convertint-les en  prescripcions legals ensenyant-les al poble.

1. L'ensenyament de la llei mosaica (Ex. 20:7, Dt. 6:13 , Lv. 19:12)

    Els escribes i fariseus estaven familiaritzats amb aquests textos i havien deduït d'ells que “no trenquis els juraments... compleix allò que has jurat al Senyor” (v . 33). Jesús corregeix aquest ensenyament substituint-lo pel veritable i així demostra com és el genuí significat de la llei de Déu.

    1. Quin és el propòsit d'aquestes afirmacions de la llei? La resposta és que Déu volia frenar la tendència pròpia  del ser humà de mentir com a conseqüència de l'entrada del pecat en el món. Una lectura dels primers capítols de la Bíblia ens mostra que el poble s'inclinava  freqüentment a mentir-se uns a als altres. Per aquest motiu la gent no podia confiar en el seu proïsme, fent-se la vida caòtica. És el mateix cas que veiem en el divorci per qualsevol causa i era necessari regular-lo.

    2. La legislació mosaica restringia els juraments a assumptes greus. La tendència  general del poble era jurar per les coses més trivials i insignificants. Pel més mínim pretext juraven en nom de Déu. Calia acabar, doncs, amb aquests juraments fets a la lleugera i demostrar que fer un jurament era una cosa molt greu,  reservat només per a les coses que tenien una importància especial per a la persona o per a la nació.

    3. La interpretació dels fariseus de la llei mosaica (v.33). El que es desprèn de les paraules de Jesús és que els fariseus tenien una actitud legalista. Estaven convençuts que l'important era complir amb la lletra de la llei, reduint el conjunt d'aquests ensenyaments al sol fet de no perjurar, que per a ells era el més greu. No obstant això, qualsevol podia fer tota classe de juraments sense caure en el perjuri, convertint les afirmacions de la llei en legalisme. Aquest segueix estant present a l'església,  on es manifesta  en persones molt religioses que s'inclinen  més per les prohibicions que pels aspectes i actituds ensenyats per la Paraula de Déu. Altra característica era la distinció entre diversos juraments dient que uns obligaven i uns altres no (Mt. 23:16-22).

2. L'ensenyament negatiu de Jesús sobre els juraments (vv. 24-36)

Com en les il·lustracions anteriors, Crist usa el mateix contrast: “però jo us dic”, assenyalant  la seva autoritat  divina sobre la interpretació humana i legalista.

    1. No hem de jurar en cap manera? Alguns han interpretat que el cristià mai ha de jurar, ni tan sols davant d'un tribunal, com per exemple, els quàquers. No obstant això, no hem de pensar que les paraules de Jesús tinguin a veure amb els juraments en un judici públic. Si admetem aquest significat, sense voler ens col·loquem en el lloc dels fariseus al interpretar-lo de manera legalista.

    2. Com entendre la negativa de Jesús? Com ocorre amb altres textos, hem de buscar l'ensenyament global de les Escriptures. En el AT Déu va establir lleis referents als juraments. Hagués donat Déu instruccions si no volia que el seu poble jurés mai? (Lv. 19:12). A més ho veiem també en la pràctica: Abraham va exigir el jurament al seu servent (Gn. 24:3). El poble va jurar a instàncies del profeta Azaries i el rei Asa (2 Cr. 15:14). El qui per mantenir-se ferm jura en prejudici propi (Sal. 15:4). En el NT, els apòstols que havien rebut aquest mandat del Senyor, juren: Pau a Ro. 9:1, 2 Co. 1:23, l'autor de la carta als Hebreus 6:16 i fins i tot Déu mateix ha jurat (He. 6:17-18). A la llum d'aquests passatges i altres que podríem aportar, entendre que hi ha una prohibició tallant i absoluta en les paraules de Jesús no sembla que sigui la millor interpretació. La conclusió més objectiva és que realment no s'anima als fills de Déu a estar jurant contínuament, sinó que hi ha restriccions per als juraments. No obstant això, en certes ocasions solemnes i especials, no només és lícit jurar, sinó que  a més afegeix a la paraula donada una autoritat que d'una altra manera mancaria.

3. L'ensenyament positiu de Jesús sobre els juraments (vv. 34-37)
Podem obtenir-la fins i tot dels aspectes que es desprenen de la part negativa d'aquests versos i de la mateixa llei, ja que comporta una sèrie d'orientacions pràctiques:

    1. Usar el nom de Déu correctament. La prohibició d'emprar-lo per a maleir o blasfemar, que és comuna en els incrèduls, és clara. El nom sagrat de Déu ha de ser usat amb respecte i molt més quan es tracta d'un jurament solemne en un tribunal o en altres circumstàncies com la signatura  d'una declaració jurada.

    2. No jurar per un lloc o per una persona. Aquí Jesús es refereix a no jurar pel cel, la terra, Jerusalem o pel nostre cap. La raó d'això és que tot pertany a Déu i no té sentit aquest tipus de jurament. Segons es desprèn d'aquestes paraules, era obvi que els escribes i fariseus feien una sèrie de distincions i juraven d'aquesta manera per a donar major validesa a la seva paraula, segons pel que juressin. El cel era el tron de Déu i per a ells revestia major importància, la terra era l'estrada dels seus peus i el jurament tenia menys calat; Jerusalem era una ciutat feta pels homes, però era la ciutat del gran Rei; del cap d'un no es podia canviar el color del cabell. Totes aquestes coses estan sota l'autoritat exclusiva del Senyor.      
       
    3. És innecessari jurar en una conversa ordinària. Estar ficats en una controvèrsia i emprar el jurament per a donar credibilitat a les paraules és quelcom que mai hem de fer. La nostra responsabilitat és dir sempre la veritat en les converses normals (v. 37). Exagerar amb juraments indicaria una procedència satànica, perquè el maligne és el pare de mentida. L'èmfasi de Jesús es col·loca en el fet que els cristians sempre han de ser veraços en els seu tracte amb els seus semblants, eliminant així la necessitat dels juraments. En l'ètica del regne proclamada per Jesús, la veracitat ha de quedar assegurada, no per mitjà dels juraments com feien els fariseus, sinó per la integritat del que ha nascut de nou. El jurament, per naturalesa implica que el qual ho pronuncia ha de recórrer a ell perquè habitualment sol mentir i no és digne de confiança. Per tant, en el regne de Déu, on no té cabuda la mentida com quelcom  habitual, el jurament és totalment innecessari.

Conclusió

La mentida i l'engany d'una banda i la sinceritat transparent per una altra, pertanyen a dos estils de vida oposats: el primer a la nostra societat i el segon   a la comunitat dels redimits.

Clar que la sinceritat no significa franquesa brutal, ni crueltat en nom de la veritat, perquè entre els seguidors de Jesús, la veritat es parla amb amor. L'exemple el tenim en Jesús de qui llegim “que no es va trobar engany en la seva boca” (1 P. 2:22).◙

         Pere Puigvert

Enrera
Pujar
|| ©2005 CRV |     | última actualizació 13-Feb-2006 |     | Aquest web està optimitzat per a la resolució 1024/768 i Internet Explorer 6 |