A partir del vers 21 comença una nova secció del Sermó de la Muntanya. Començarem veient la relació amb el vers anterior, puix que tot el que es diu fins al final del capítol 7 és una elaboració de la proposició que la nostra justícia ha de ser major que la dels escribes i fariseus si volem entrar al regne dels cels.

Presenta una exposició positiva de la llei i la contrasta amb l'ensenyament fals dels escribes i fariseus. Per això diu Jesús: “vau escoltar que va ser dit als antics” que és una fórmula que amb lleugeres variacions introdueix sis afirmacions fins al final del capítol.
Algunes versions tradueixen “per” en lloc de “a”. Si ho entenem tal com està en la versió Reina Valera 60, amb la preposició “a”, significa que es tracta de la llei de Moisès donada als avantpassats dels jueus, però si llegim “per” es refereix als ensenyaments transmesos pels avantpassats escribes i fariseus.

El problema està en que la preposició en l'original es pot traduir d'ambdues maneres i per aquest motiu hem de determinar el seu sentit pel context. D'acord amb aquest és preferible optar per la segona possibilitat  a causa de l'afegit que hi ha després de “no mataràs” quan diu “i qualsevol que matés serà culpable de judici”, ja que pertany a una addició formulada pels escribes i fariseus, els quals sempre recorrien a la tradició dels seus avantpassats i no a la Paraula de Déu. Nosaltres no estem lliures d'incórrer en el mateix error que ells quan ens deixem guiar per les nostres tradicions i interpretacions que no prenen en consideració  l'ensenyament global i infal·lible de les Escriptures. 

En realitat el Senyor no els diu: “heu llegit en la llei de Moisès”, sinó que els havien donat una interpretació falsa de la llei de Moisès. I el que ells havien fet amb el manament era reduir-lo a la mínima expressió: “si mates et duran davant d'un tribunal i et jutjaran”. En altres paraules, havien despullat el manament del judici de Déu de manera que ja no era llei de Déu, sinó la d'un tribunal humà.

1. L'autoritat de Jesucrist (v.22)

En oposició a l'ensenyament dels avantpassats escribes i fariseus, el Senyor Jesucrist afirma contundentment: “Però jo us dic”.

No vacil·la en presentar-se a si mateix amb una autoritat superior a la dels antics intèrprets oficials de la religió jueva. Si optéssim per la fórmula “als antics”, llavors hauríem  de dir que el Senyor es col·loca pel damunt del manament “no mataràs” i això és impossible. El que està dient és que ell està interpretant la llei de Moisès correctament i els escribes i fariseus seguien una explicació equivocada.

Ell té tota l'autoritat i parla com Déu perquè és el Fill de Déu que s'ha encarnat i encara que va venir a aquest món a semblança dels altres éssers humans, ha vingut amb autoritat divina i cadascuna de les seves paraules és fonamental per a nosaltres.

2. El veritable significat de “no mataràs” (v.22)

Crist posa de manifest un principi bàsic per a nosaltres: el que realment importa  no és la lletra de la llei, sinó l'esperit d'ella. Perquè és veritat que el sisè manament diu “no mataràs”, però això no significa solament que no hem de cometre homicidis, perquè entendre només això seria dir que podem complir la llei, ja que la majoria de nosaltres no hem matat mai a ningú*.

No obstant això, podem ser culpables de violar la llei d'una forma molt greu i això és el que explica Jesús. Sens dubte aquest manament, inclou, a més de l'acte físic de llevar la vida a una persona, la ira o enuig contra el germà. Amb això veiem que el contingut espiritual de la llei, ja estava en els manaments donats a Moisès, però ells no ho havien sabut veure.  Per la mateixa raó els cristians podem pensar que al no estar sota la llei, els manaments no tenen a veure amb nosaltres.
 
Això seria un greu error, perquè segons Jesús, la llei donada per Moisès exigeix a l'home que no s'enutgi contra el seu germà. Com cristians, albergar enemistat i ira en el cor és, segons el Senyor Jesucrist, una cosa molt greu i amb la mateixa culpa davant de Déu que assassinar a algú. Però Jesús va més lluny encara. No solament no cal albergar ira o enuig, sinó que a més, no hem de mostrar menyspreu al germà: “qualsevol que li digui neci és culpable”, perquè dir-li “neci” és menysprear-lo, l'equivalent actual del qual seria “imbècil!”. 
 
En el mateix sentit podem entendre l'insult “fatu”. A la Bíblia, ambdues expressions són sinònimes.  Per a conèixer el seu significat hem de remuntar-nos al Antic Testament. En els llibres sapiencials i poètics, Trobem l'equivalent de la niciesa en oposició a la saviesa  i no a la ignorància. El neci no és algú que manca d'intel·ligència, sinó que la usa incorrectament i cobra el sentit de impietat o rebel·lió contra Déu (Sal:. 14:1).

De  manera semblant ocorre amb l'insult “fatu” , ja que significa maldestre, insolent i impiu (Sal.94:8). La seva bajanada no és deguda a una falta d'intel·ligència sinó a la seva desídia per aprendre i literalment vol dir menjar, carn d'escorxador, alineant-se amb els animals. L'equivalent actual seria dir-li al germà “ruc!” o “animal!”. El qual diu això no només és culpable de judici, sinó que queda exposat a la condemnació de l'infern.
_______________________
* cf. “Els Deu manaments” en aquesta web

3. La reconciliació amb el germà (vv.23-24)

De l'aspecte negatiu anterior, passem al positiu. No només no cal albergar mals pensaments homicides contra el germà, sinó que hem de prendre mesures per a reconciliar-nos amb ell. No és possible quedar-nos a mig camí dient. “amb la condició de no enutjar-me i no insultar al meu germà ja obeeixo el manament”.

Hem d'anar al fons de l'assumpte i eliminar el problema  que ens fa estar enemistats amb un germà. Aquí percebem una subtilesa de caràcter espiritual molt perillosa: podem creure que és possible tapar els pecats morals oferint culte a Déu, el mateix que feien els fariseus, els quals condemnaven als altres i després duien les seves ofrenes al temple pensant que Déu les acceptaria.

Notem que el text no diu si tens alguna cosa contar el teu germans, sinó si te’n recordes que un germà té res contra tu, has de deixar l'ofrena de culte i anar primer a reconciliar-te amb ell. La restauració de les relacions fraternals a l'església és més important que el culte que oferim a Déu.

4. La necessitat de posar-se d'acord amb l'adversari (vv.25-26)

Les ofenses entre germans han de ser aclarides, confessades i perdonades sense demora alguna, ja que això és el que significa “posar-se d'acord”.

Prendre aviat la iniciativa de la reconciliació pot evitar que una ofensa degeneri en un conflicte encara més greu. La il·lustració de posar-se d'acord en el camí, no sigui que l'adversari et lliuri al jutge, és una manera de dir que hem de recordar sempre la nostra relació amb Déu.

Ell és el Jutge suprem i si no fas el que va dir Crist s'engega un procés legal que exigirà el pagament fins a l'últim quadrant. Arregla el teu conflicte ràpidament, perquè potser demà no estiguis aquí i pots passar a l'eternitat sense solucionar-lo.

Conclusió

 Com ens sentim després d'haver vist que el manament “no mataràs” té una sèrie d'implicacions més profundes que el simple fet de cometre un homicidi? Després de considerar aquestes paraules de Jesús sobre la llei, ens sentim inquietats per les seves exigències?

Estem enutjats amb algun germà i encara no ens hem reconciliat amb ell? Estem a punt d'acabar un any i no podem demorar més posar-nos d'acord, però, Què passaria si el Senyor ens cridés a la seva presència sense haver-nos reconciliat amb el germà? ◙

         Pere Puigvert